No hi ha com ser tortuga

Això de ser tortuga, de vegades està prou bé.
Avui, la meva mestressa m'ha prepara't la piscina amb aigua, ni molt freda ni tampoc calenta (ja hi ha el sol que l'escalfarà d'aquí una estona). Ostres, que bé que s'hi està.
A més, l'he acostumat a donar-me el menjar quan sóc dins la piscina, només faltaria que hagués de passar calor o me la deixés a terra, que està ben brut i ple de microbis. No, no. El menjar, dins la piscineta, a remull.
Només cal que obri la boca i ella ja m'acosta la carn. Això sí que és vida.
De fet, m'assemblo a les seves filles quan eren petites i no tenien responsabilitats adients a les seves mides. Les nenes dormien, menjaven (de vegades mentre dormien). Els posaven el biberó i només havien d'anar xuclant.
Quan tenien gana, ploraven; quan tenien calor, ploraven; quan tenien fred, ploraven; quan volien tocar la pera...... ploraven.
Malgrat que jo no ploro, em cuiden igual de bé.
Suposo que la vida dels rics és més o menys igual que la de les tortugues i la dels nens petits.
Aixeco un dit, i tinc un miler de servs pendents dels meus desitjos.
És bonic ser tortuga...
(a la meva propera vida, seré tortuga de jardí. Olga)

Diari d'una Tortuga de Jardí

Em dic Jana.
Bé, em diuen Jana, o si més no, quan em miren i em criden i m'acaronen i em maregen, sempre criden: Jana! Jana! ui quina tortuga més maca!. Per tant, i després d'anys de sentir la mateixa mel.lodia, he arribat a la conclusió final, que, efectivament, em dic Jana.
Dec tenir.... no ho sé ben bé, però, passo de la trentena. Segons per a qui, sóc jove, segons per a quí, ja sóc massa gran.
Sóc una tortuga timida, no em faig amb la resta de bestioles del jardí, i això que tinc un veinatge ben variat.
Hi ha la familia de les formigues, bé, de fet hi ha uns tres o quatre clans diferents al jardí. Cada clan és independent, només s'envolten dels seus, limiten bé el territori i no solen acceptar nou vinguts estrangers. Són molt treballadores, tant, que s'obliden de coses importants, tant bon punt despunten les primeres clarors de l'albada, elles comencen a arrenglerar-se per fer les expedicions que les portaran a trobar què sap què i quí sap on. Només pensen en treballar, en acumular, com si fos la fí del món. És estrany això. Si s'acabés d'aquí una hora el món, les formigues se n'adonarien que no han viscut, que només han "treballat" la vida.
Però deixem als clans formiguers, ja parlarem d'ells un altre dia.
També hi ha cucs al meu jardí, aquets si que viuen bé! sempre i quan no rondin els ocells per les contrades, que per cert, n'hi ha un munt al meu jardí!. Els cucs s'ho passen pipa, viuen al límit. N'he vist tants enlairar-se, sortir volant dins el bec entremaliat d'una oreneta viatgera que pren forces pel llarg camí que l'espera, o dins el bec de les Garces, que de tant xerraires que són, de vegades, sense adonar-se, obren la boca per cridar als quatre vents que han trobat un preuat botí, i se'ls escapa tot caient i rodolant per terra.Pobres cucs, n'hi ha que agafen un bon trauma després de sobreviure una experiència com aquesta.
També hi ha cargols (babosos, llefiscosos i massa diplomàtics pel meu gust). Serà un tema a part.
Oh! i no oblidem les sargantanes! ara a l'estiu n'és plé el meu jardí.
De tant en tant, ens visiten les papallones, i ens donen alegria i color.
Però bé..... això serà un altre dia, ara, vaig a refugiar-me sota el roser, es comença a fer fosc, i a la nit, qui ens ronda, són els ratpenats.