dilluns, 9 d’agost del 2010

Un pes al pit

Tinc un pes al pit. Un pes tant fort que de vegades em sembla que no podré respirar mai més. Es increible com materialitzem els sentiments, una cosa tant etèrea, i els transformem en simptomes de les nostres pors.
El meu company s'ha mort. Em sento sola, molt sola, malgrat tots els que m'envolten, que em cuiden, que em mimen.
No pensava que ho sentís tant.
En Guasowsky i jo no ens enteniem massa, no. Ell anava per la seva i jo a la meva. El jardí és prou gran com per no molestar-nos massa. De fet, només a l'hivern ens apropavem, tots dos entarradets sota el roser, esperant que vingués l'estiu per treure el nas a la natura.
El meu company m'ha deixat sense avisar. De vegades la mort ens ensenya subtilment què té reservat per nosaltres a fí efecte que ens poguem preparar, acomiadar-nos dels que ens estimen i "deixar les coses lligades" (així ho diuen). Altres vegades, la mort no ens dóna cap avís i s'endú als nostres amics, familiars, coneguts sense poder ni dir adeu. Això m'ha passat amb el meu company. No li he pogut dir adeu.
No estavem massa units, però tampoc m'era indiferent. Erem dues tortugues adoptades que viviem en un jardí d'una familia que ens adora.
De fet, l'Olga, la mare adoptiva, és qui s'ho ha passat pitxor. Quina basserada de llàgrimes!!! Ni capaç de dir dues paraules en l'enterrament. Encara hi sommia......
Potser per això ara s'ha bolcat en mi i en les dues petites que va acollir aquest hivern.´
Sempre he sentit a dir que el temps tot ho cura, però no és veritat. Les ferides obertes i sagnants passen a tancar-se amb el temps, però no desapareixen, en el seu lloc hi podrem veure per sempre més les cicatrius, que són la mostra de les nostres batalles, dels nostres plors, dels nostres guanys o les nostres pèrdues. De la nostra vida a fí de comptes.
Tinc la closca dura i molts amics al meu jardí, però sempre em faltarà un troç de tu, Guasowsky. T'anyoraré cada dia fins que ens retrobem al cel de les tortugues. T'estimo.

divendres, 29 de gener del 2010

Això és més llarg que un dia sense pa




Diuen que el temps passa ràpid, deuen ser els de fora, aquí, sota terra, ben enterradeta i amagada de les inclemències del temps, el "tempus non fugit".

Com n'és de diferent la mesura del temps pels humans o per les tortugues.
Nosaltres tenim una vida que va fent punts i a parts, o millor dit, tenim una vida entre parèntesi. Vé l'hivern, amaguem-nos (parèntesi), arriba l'estiu, escalforeta, sortim i vivim! (sobre el parèntesi i posem uns llargs punts suspensius......)
En realitat, només vivim mitja vida, perquè només som conscients de la part "desperta" de la nostra existència.
Els humans es reparteixen aquests parèntesis. Viuen tot l'any, però, cada dia, fan servir unes "comes", tenen tota la vida plena de "comes". Es lleven, treballen, tornen a la llar i quan estan cansats... "coma". (o serà punt i seguit?)
Ells viuen el temps més intensament, déu ser per això que se'ls fa més pesat que no pas a nosaltres.
Nosaltres ens agafem la vida amb parsimònia, bevem el temps a xarrups, a poc a poc, desgustant intensament el temps, saborejant cada moment.
Els humans són com un restaurant de menjar ràpid, es tracta d'engolir com més millor, com més depressa millor...
La vida no és un tren que se'ns escapa, no senyors, la vida és el tren que avança.

El fet de conduir el tren ràpidament no significa que avancem més troç, tant sols vol dir que arribarem abans al nostre destí, i, per què córrer tant i deixar-se perdre l'espectacle de mirar per les finestres, d'observar el paisatge canviant i gaudir de cada corva del trajecte?

Les tortugues ens agafem la vida amb calma, sí que som lentes però perquè hem descobert un gran secret: no cal córrer per arribar al destí, si vas poc a poc, pots , a més a més, gaudir del camí.