Que n'és de llarg l'hivern

Ja fa dies que els de casa no em veuen el pèl. De fet, no és pas perquè l'hivern s'hagi avançat aquest any, ja que encara disfrutem de bones temperatures tot i ser finals d'octubre.
La veritat és que (i haig de dir que m'ha costat vàries sessions de psicoterapia aplicada el poder dir això en veu alta) estic molt dolguda per l'invasió de tortugues a casa meva.
Fins al mes d'agost, jo era la reina de la casa, tothom estava per mi, per veure on m'amagava, per si menjava, em preparaven la piscineta amb aigua tèbia i neta. Vaja, que era un gustàs ser tortuga.
Els problemes van començar quan va aparèixer el "mascle".
-Li farà companyia a la Jana, i qui sap......
doncs, no, no em cal cap companyia, no en vull pas de mascles al meu jardí, ja estava bé tota sola.
I per acabar d'adobar, no se'ls acut res més que comprar dues tortuguetes petites (que es passen el dia dins la seva peixera de cristall, cuidades i mimades, i ara que comencen a venir les nits més fresques, elles ben calentonetes al menjador).
A mi que no em diguin...!
Jo, que porto més de 30 anys a la familia, que he hagut de patir els seus jocs quan la mestressa era petita, ara, a la meva maduresa veure'm compartida d'aquesta manera! No hi ha dret!
Si no fos perquè quasi no tinc forces us juro que m'alçaria per lluitar contra aquesta situació!
Però... d'altra banda, a mi no m'han tret la meva part de jardí, tampoc m'han oblidat, ja que cada cop que surten sento la mestressa cridar el meu nom amb amor. També sé que es preocupa encara per mi, ja que quan plou fort ella vé per aixoplugar-me i que no passi por.
Suposo que compartir no és dividir un cor en petites parts per estimar els altres, sino fer créixer parts noves en el cor i fer-lo així més gran.
M'espera un llarg hiver, i fet i fotut, aquest cop no el passaré tota sola enterrada al jardí, en Guasouski estarà amb mi. Potser, fins i tot, li hauré d'agraïr a la mestressa.
... qui sap.

Intromissió de la mare humana d'una tortuga

Ahir a la tarda estava asseguda al jardí, mirant la Jana i en Guasouski. No és que no tingués res a fer, senzillament, em vaig dedicar una estona a la contemplació de la natura i sobretot, de la meva Jana. Tenia curiositat per esbrinar com li va amb el seu nou company.
Sabeu? les tortugues no es diferencien gaire dels humans.
La Jana estava al seu amagatall, com sempre, sota el roser d'un milió d'espines, al lloc més allunyat i de més difícil accés. En Guasouski, es va amagar rera el cubell. De ben segur que creia que estava protegit, rera un cubell d'aigua.... pobret.
Vaig posar-les totes dues dins la piscina i vaig aprofitar per alimentar-les.
La Jana va atacar com una fera el menjar. Devia tenir gana, o potser, al igual que les dones, angoixa, ansietat....... mil i una sensacions que ens fan menjar més del compte.
En Guasouski en prou feines va tastar res. (Ara, que veient la falera de la Jana, millor no menjar, no fos cas que ella l'increpés. Encara en sortiria mal parat)
Com tota femella amb mancança afectiva, la Jana va aprofitar per acostar-se al seu nou company de jardí. Li donava petonets als morrets, li tocava la poteta, se li apropava insinuant (tot el sensual que pot semblar una tortuga d'aigua....).
Quan el pobre Guasouski va agafar-li el gust a les tendres mostres suggerents de la Jana, ella es devia cansar (o això, o bé va veure que en Guasouski anava de cara el gra sense gens ni mica de preàmbuls, i això la va molestar) perquè va decidir anar justament a l'altra banda de la piscineta. La tortuga mascle, sense adonar-se que no era cap joc sexual per estimular la libido de ningú, va tornar a apropar-se a la seva "presa" amb una excitació envejable per qualsevol altre animal terrestre.
Potser per a la Jana, al igual que per a la resta de femelles de qualsevol espècie, l'estimulació pre-coital és més important que l'acte en sí. No creia que fos així, la veritat, pensava que aquest fenomen, només afectava a les dones humanes, i m’horroritza el fet de saber que si en un altra vida em toca ser un animal qualsevol, gat, gos, ànec, .... tortuga d’aigua, continuaré desitjant ser la part masculina de l’espècie, ja que ells no han de parir (o posar ous) i poden anar per feina sense que els calgui un “escalfament” anterior a un acte voluntari de passió incontrolable.
Em sembla que ahir en Guasouski es va quedar sense fer la cigarreta de “després”.
Bé per tu, Jana, tens la closca ben posada.

Ja tinc company

Finalment ha arribat un company al meu jardí.
La mama li deia Dina, fins que una estoneta més tard, i després de mirar-la molt, de sobte l'hi ha canviat el nom per Guasouski. Sort que se n'ha adonat.
És una tortuga jove, i sembla que té por. S'ha passat l'estona amagant-se entre les meves cames. Tan tranquila que jo estava!.....
Sé que la convivència és dura, però ho haurem d'intentar, i si no, el jardí és prou gran com per que no l'hagi de veure mai més!!!!!

S'han acabat les vacances

Bé, pel que sembla ja s'han acabat les vacances.

Ahir al vespre van arribar els de casa, el primer que va fer la meva "mare adoptiva" va ser emplenar-me la piscina i donar-me butifarra descongelada per menjar, això sí, abans però, em va regalar una bona estona de dolces paraules i mimos. Es veu que m'havia enyorat. Jo a ella també.

Suposo que a partir d'ara, tornaré a estar controlada com abans. Només arriba ja surt al jardí a veure on sóc, amb quí, com,...... no em deixa tranquila. Em sembla que això es diu "excès de proteccionisme". És una característica de la majoria dels humans envers als éssers estimats. Dic de la majoria, perquè n'hi ha que neixen sense aquest gen, i abandonen les seves cries, les maltracten o sencillament, "passen d'elles".

Nosaltres les tortugues també tenim carència afectiva, però la natura és savia, i ho va fer perquè no podem cuidar tots els nostres ous. Tenim massa a fer i massa perills que evitar com per poder estar pendents de la nostra prole.

Em va semblar que em va dir que em portaria un company o companya per tal que no em senti soleta. Jo no me'n sento de sola! Estic la mar de bé amb el meu jardí de 30 metres quadrats, decorat al meu gust, amb les meves amigues les formigues, els cucs, els cargols, les sargantanes i els ocells que em venen a visitar. No vull compartir la meva vida de soltera només perquè ella es pensi que em cal companyia! No sé per quins setze ous em volen aparellar, oh! i a sobre encara esperaran que tingui descendència..... doncs ho tenen clar!

Crec en la llibertat d'elecció. Sóc una tortuga de Florida lliure (això diu el meu DNI) i vull continuar així. No em tanco a res, però no vull que m'ho imposin, tal com encara es fa en moltes cultures humanes, on es planegen els casaments quan les nenes encara juguen amb nines. Les tortugues, al igual que les persones humanes, hem de tenir la llibertat de triar el nostre estat i no seguir els corrents socials que dicten normes arcaiques de fa mil anys.

Visca la revolució! (encara que sigui en un jardí de 30 m2)

Les vacances.

Això de les vacances, és un gran invent. De fet, no m'imagino quí devia tenir el temps suficient per invertar-se les vacances.

Al meu jardí, quasi tots els animals en fan.

N'hi ha com els cargols i jo mateixa, que portem la casa sobre. Anem on anem, sempre amb les nostres pertinences (no fos cas) Déu ser el sentit de la propietat, potser. No sé, no m'imagino marxar i no tenir la seguretat dels objetes coneguts, m'agrada portar la casa al damunt, m'agraden els meus llençols, que fan olor de platja de matinada, m'agrada tenir els meus llibres a mà, el botiquin (que per desgràcia tanta falta fa) m'agrada l'ordre, saber sempre què em trobaré, no tenir sopreses.

N'hi ha, com les baboses, que no porten cap casa, van a l'aventura..... de vegades els hi surt bé, però.... no sempre. Sento una mica d'enveja (sana, que consti)

Sempre que he intentat fer com elles i deslliurar-me de la meva closca després m'he arrepentit. Fa massa temps que està amb mi (la meva closca, vull dir) i no sabria ni moure'm sense ella.

Els ocells sí que ho fan bé, ara que.... em sembla que aquests sempre estan de vacances. Diuen que no, que el fet d'estar sempre volant i viatjant és una obligació i que no en gaudeixen com ho faria un altre animal. Potser tenen raó, potser fer sempre el mateix, al final avorreix, però a mi m'agradaria ser ocell. De fet, un cop, una gavina amiga meva, em va portar a conèixer món, sempre agafada al seu bec, ben fort. Van ser uns dies increíbles! Que bonic que es veia tot des d'allà dalt! El cor m'anava a cent, què dic a cent! a mil!!!!! pensava que em sortiria del cos, que s'obriria pas per la meva closca de tant fort com bategava. Però.... com tot, les tortugues estem fetes per viure a terra o a l'aigua, no per surcar els núvols en busca d'aventures. Una ja no té edat. Tinc un jardí que cuidar, uns animals a qui vigilar, una gespa que veure crèixer, i sobretot, una família que fa anys que em cuida i m'anyoraría si marxes.

Les vacances, les prefereixo amb la meva closca. Al meu jardí. Al meu món, tot i que també es pot sommiar i envejar als ocells que volen cel enllà en busca de noves platjes, noves palmeres i nous mars.

No hi ha com ser tortuga

Això de ser tortuga, de vegades està prou bé.
Avui, la meva mestressa m'ha prepara't la piscina amb aigua, ni molt freda ni tampoc calenta (ja hi ha el sol que l'escalfarà d'aquí una estona). Ostres, que bé que s'hi està.
A més, l'he acostumat a donar-me el menjar quan sóc dins la piscina, només faltaria que hagués de passar calor o me la deixés a terra, que està ben brut i ple de microbis. No, no. El menjar, dins la piscineta, a remull.
Només cal que obri la boca i ella ja m'acosta la carn. Això sí que és vida.
De fet, m'assemblo a les seves filles quan eren petites i no tenien responsabilitats adients a les seves mides. Les nenes dormien, menjaven (de vegades mentre dormien). Els posaven el biberó i només havien d'anar xuclant.
Quan tenien gana, ploraven; quan tenien calor, ploraven; quan tenien fred, ploraven; quan volien tocar la pera...... ploraven.
Malgrat que jo no ploro, em cuiden igual de bé.
Suposo que la vida dels rics és més o menys igual que la de les tortugues i la dels nens petits.
Aixeco un dit, i tinc un miler de servs pendents dels meus desitjos.
És bonic ser tortuga...
(a la meva propera vida, seré tortuga de jardí. Olga)

Diari d'una Tortuga de Jardí

Em dic Jana.
Bé, em diuen Jana, o si més no, quan em miren i em criden i m'acaronen i em maregen, sempre criden: Jana! Jana! ui quina tortuga més maca!. Per tant, i després d'anys de sentir la mateixa mel.lodia, he arribat a la conclusió final, que, efectivament, em dic Jana.
Dec tenir.... no ho sé ben bé, però, passo de la trentena. Segons per a qui, sóc jove, segons per a quí, ja sóc massa gran.
Sóc una tortuga timida, no em faig amb la resta de bestioles del jardí, i això que tinc un veinatge ben variat.
Hi ha la familia de les formigues, bé, de fet hi ha uns tres o quatre clans diferents al jardí. Cada clan és independent, només s'envolten dels seus, limiten bé el territori i no solen acceptar nou vinguts estrangers. Són molt treballadores, tant, que s'obliden de coses importants, tant bon punt despunten les primeres clarors de l'albada, elles comencen a arrenglerar-se per fer les expedicions que les portaran a trobar què sap què i quí sap on. Només pensen en treballar, en acumular, com si fos la fí del món. És estrany això. Si s'acabés d'aquí una hora el món, les formigues se n'adonarien que no han viscut, que només han "treballat" la vida.
Però deixem als clans formiguers, ja parlarem d'ells un altre dia.
També hi ha cucs al meu jardí, aquets si que viuen bé! sempre i quan no rondin els ocells per les contrades, que per cert, n'hi ha un munt al meu jardí!. Els cucs s'ho passen pipa, viuen al límit. N'he vist tants enlairar-se, sortir volant dins el bec entremaliat d'una oreneta viatgera que pren forces pel llarg camí que l'espera, o dins el bec de les Garces, que de tant xerraires que són, de vegades, sense adonar-se, obren la boca per cridar als quatre vents que han trobat un preuat botí, i se'ls escapa tot caient i rodolant per terra.Pobres cucs, n'hi ha que agafen un bon trauma després de sobreviure una experiència com aquesta.
També hi ha cargols (babosos, llefiscosos i massa diplomàtics pel meu gust). Serà un tema a part.
Oh! i no oblidem les sargantanes! ara a l'estiu n'és plé el meu jardí.
De tant en tant, ens visiten les papallones, i ens donen alegria i color.
Però bé..... això serà un altre dia, ara, vaig a refugiar-me sota el roser, es comença a fer fosc, i a la nit, qui ens ronda, són els ratpenats.