Això de ser tortuga, de vegades està prou bé.
Avui, la meva mestressa m'ha prepara't la piscina amb aigua, ni molt freda ni tampoc calenta (ja hi ha el sol que l'escalfarà d'aquí una estona). Ostres, que bé que s'hi està.
A més, l'he acostumat a donar-me el menjar quan sóc dins la piscina, només faltaria que hagués de passar calor o me la deixés a terra, que està ben brut i ple de microbis. No, no. El menjar, dins la piscineta, a remull.
Només cal que obri la boca i ella ja m'acosta la carn. Això sí que és vida.
De fet, m'assemblo a les seves filles quan eren petites i no tenien responsabilitats adients a les seves mides. Les nenes dormien, menjaven (de vegades mentre dormien). Els posaven el biberó i només havien d'anar xuclant.
Quan tenien gana, ploraven; quan tenien calor, ploraven; quan tenien fred, ploraven; quan volien tocar la pera...... ploraven.
Malgrat que jo no ploro, em cuiden igual de bé.
Suposo que la vida dels rics és més o menys igual que la de les tortugues i la dels nens petits.
Aixeco un dit, i tinc un miler de servs pendents dels meus desitjos.
És bonic ser tortuga...
(a la meva propera vida, seré tortuga de jardí. Olga)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La teva sort no és ser tortuga, sinó viure amb la familia que vius. Perquè hi ha milers de tortuguetes com tú malvivint en una peixera de diminutes dimensions, sense cap estímul ni motivació. Altres, que han tingut la mala sort de sobreviure a aquesta situació, creixen desmesuradament, i les seves families decideixen donar-los una "millor" vida deixant-les anar en un riu, on es converteixen en una espècie invasora.
ResponEliminaJana, tens sort, molta sort, la sort que no tenen la majoria de tortugues. Així que, Olga, hauries de dir: a la meva propera vida, seré la tortuga de l'Olga, jejejeje!!!