Tinc un pes al pit. Un pes tant fort que de vegades em sembla que no podré respirar mai més. Es increible com materialitzem els sentiments, una cosa tant etèrea, i els transformem en simptomes de les nostres pors.
El meu company s'ha mort. Em sento sola, molt sola, malgrat tots els que m'envolten, que em cuiden, que em mimen.
No pensava que ho sentís tant.
En Guasowsky i jo no ens enteniem massa, no. Ell anava per la seva i jo a la meva. El jardí és prou gran com per no molestar-nos massa. De fet, només a l'hivern ens apropavem, tots dos entarradets sota el roser, esperant que vingués l'estiu per treure el nas a la natura.
El meu company m'ha deixat sense avisar. De vegades la mort ens ensenya subtilment què té reservat per nosaltres a fí efecte que ens poguem preparar, acomiadar-nos dels que ens estimen i "deixar les coses lligades" (així ho diuen). Altres vegades, la mort no ens dóna cap avís i s'endú als nostres amics, familiars, coneguts sense poder ni dir adeu. Això m'ha passat amb el meu company. No li he pogut dir adeu.
No estavem massa units, però tampoc m'era indiferent. Erem dues tortugues adoptades que viviem en un jardí d'una familia que ens adora.
De fet, l'Olga, la mare adoptiva, és qui s'ho ha passat pitxor. Quina basserada de llàgrimes!!! Ni capaç de dir dues paraules en l'enterrament. Encara hi sommia......
Potser per això ara s'ha bolcat en mi i en les dues petites que va acollir aquest hivern.´
Sempre he sentit a dir que el temps tot ho cura, però no és veritat. Les ferides obertes i sagnants passen a tancar-se amb el temps, però no desapareixen, en el seu lloc hi podrem veure per sempre més les cicatrius, que són la mostra de les nostres batalles, dels nostres plors, dels nostres guanys o les nostres pèrdues. De la nostra vida a fí de comptes.
Tinc la closca dura i molts amics al meu jardí, però sempre em faltarà un troç de tu, Guasowsky. T'anyoraré cada dia fins que ens retrobem al cel de les tortugues. T'estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada