Un pes al pit

Tinc un pes al pit. Un pes tant fort que de vegades em sembla que no podré respirar mai més. Es increible com materialitzem els sentiments, una cosa tant etèrea, i els transformem en simptomes de les nostres pors.

El meu company s'ha mort. Em sento sola, molt sola, malgrat tots els que m'envolten, que em cuiden, que em mimen.

No pensava que ho sentís tant.

En Guasowsky i jo no ens enteniem massa, no. Ell anava per la seva i jo a la meva. El jardí és prou gran com per no molestar-nos massa. De fet, només a l'hivern ens apropavem, tots dos entarradets sota el roser, esperant que vingués l'estiu per treure el nas a la natura.

El meu company m'ha deixat sense avisar. De vegades la mort ens ensenya subtilment què té reservat per nosaltres a fí efecte que ens poguem preparar, acomiadar-nos dels que ens estimen i "deixar les coses lligades" (així ho diuen). Altres vegades, la mort no ens dóna cap avís i s'endú als nostres amics, familiars, coneguts sense poder ni dir adeu. Això m'ha passat amb el meu company. No li he pogut dir adeu.

No estavem massa units, però tampoc m'era indiferent. Erem dues tortugues adoptades que viviem en un jardí d'una familia que ens adora.

De fet, l'Olga, la mare adoptiva, és qui s'ho ha passat pitxor. Quina basserada de llàgrimes!!! Ni capaç de dir dues paraules en l'enterrament. Encara hi sommia......

Potser per això ara s'ha bolcat en mi i en les dues petites que va acollir aquest hivern.´

Sempre he sentit a dir que el temps tot ho cura, però no és veritat. Les ferides obertes i sagnants passen a tancar-se amb el temps, però no desapareixen, en el seu lloc hi podrem veure per sempre més les cicatrius, que són la mostra de les nostres batalles, dels nostres plors, dels nostres guanys o les nostres pèrdues. De la nostra vida a fí de comptes.

Tinc la closca dura i molts amics al meu jardí, però sempre em faltarà un troç de tu, Guasowsky. T'anyoraré cada dia fins que ens retrobem al cel de les tortugues. T'estimo.

Això és més llarg que un dia sense pa

Diuen que el temps passa ràpid, deuen ser els de fora, aquí, sota terra, ben enterradeta i amagada de les inclemències del temps, el "tempus non fugit".

Com n'és de diferent la mesura del temps pels humans o per les tortugues.

Nosaltres tenim una vida que va fent punts i a parts, o millor dit, tenim una vida entre parèntesi. Vé l'hivern, amaguem-nos (parèntesi), arriba l'estiu, escalforeta, sortim i vivim! (sobre el parèntesi i posem uns llargs punts suspensius......)

En realitat, només vivim mitja vida, perquè només som conscients de la part "desperta" de la nostra existència.

Els humans es reparteixen aquests parèntesis. Viuen tot l'any, però, cada dia, fan servir unes "comes", tenen tota la vida plena de "comes". Es lleven, treballen, tornen a la llar i quan estan cansats... "coma". (o serà punt i seguit?)

Ells viuen el temps més intensament, déu ser per això que se'ls fa més pesat que no pas a nosaltres.

Nosaltres ens agafem la vida amb parsimònia, bevem el temps a xarrups, a poc a poc, desgustant intensament el temps, saborejant cada moment.

Els humans són com un restaurant de menjar ràpid, es tracta d'engolir com més millor, com més depressa millor...

La vida no és un tren que se'ns escapa, no senyors, la vida és el tren que avança.

El fet de conduir el tren ràpidament no significa que avancem més troç, tant sols vol dir que arribarem abans al nostre destí, i, per què córrer tant i deixar-se perdre l'espectacle de mirar per les finestres, d'observar el paisatge canviant i gaudir de cada corva del trajecte?

Les tortugues ens agafem la vida amb calma, sí que som lentes però perquè hem descobert un gran secret: no cal córrer per arribar al destí, si vas poc a poc, pots , a més a més, gaudir del camí.

Que n'és de llarg l'hivern

Ja fa dies que els de casa no em veuen el pèl. De fet, no és pas perquè l'hivern s'hagi avançat aquest any, ja que encara disfrutem de bones temperatures tot i ser finals d'octubre.
La veritat és que (i haig de dir que m'ha costat vàries sessions de psicoterapia aplicada el poder dir això en veu alta) estic molt dolguda per l'invasió de tortugues a casa meva.
Fins al mes d'agost, jo era la reina de la casa, tothom estava per mi, per veure on m'amagava, per si menjava, em preparaven la piscineta amb aigua tèbia i neta. Vaja, que era un gustàs ser tortuga.
Els problemes van començar quan va aparèixer el "mascle".
-Li farà companyia a la Jana, i qui sap......
doncs, no, no em cal cap companyia, no en vull pas de mascles al meu jardí, ja estava bé tota sola.
I per acabar d'adobar, no se'ls acut res més que comprar dues tortuguetes petites (que es passen el dia dins la seva peixera de cristall, cuidades i mimades, i ara que comencen a venir les nits més fresques, elles ben calentonetes al menjador).
A mi que no em diguin...!
Jo, que porto més de 30 anys a la familia, que he hagut de patir els seus jocs quan la mestressa era petita, ara, a la meva maduresa veure'm compartida d'aquesta manera! No hi ha dret!
Si no fos perquè quasi no tinc forces us juro que m'alçaria per lluitar contra aquesta situació!
Però... d'altra banda, a mi no m'han tret la meva part de jardí, tampoc m'han oblidat, ja que cada cop que surten sento la mestressa cridar el meu nom amb amor. També sé que es preocupa encara per mi, ja que quan plou fort ella vé per aixoplugar-me i que no passi por.
Suposo que compartir no és dividir un cor en petites parts per estimar els altres, sino fer créixer parts noves en el cor i fer-lo així més gran.
M'espera un llarg hiver, i fet i fotut, aquest cop no el passaré tota sola enterrada al jardí, en Guasouski estarà amb mi. Potser, fins i tot, li hauré d'agraïr a la mestressa.
... qui sap.

Intromissió de la mare humana d'una tortuga

Ahir a la tarda estava asseguda al jardí, mirant la Jana i en Guasouski. No és que no tingués res a fer, senzillament, em vaig dedicar una estona a la contemplació de la natura i sobretot, de la meva Jana. Tenia curiositat per esbrinar com li va amb el seu nou company.
Sabeu? les tortugues no es diferencien gaire dels humans.
La Jana estava al seu amagatall, com sempre, sota el roser d'un milió d'espines, al lloc més allunyat i de més difícil accés. En Guasouski, es va amagar rera el cubell. De ben segur que creia que estava protegit, rera un cubell d'aigua.... pobret.
Vaig posar-les totes dues dins la piscina i vaig aprofitar per alimentar-les.
La Jana va atacar com una fera el menjar. Devia tenir gana, o potser, al igual que les dones, angoixa, ansietat....... mil i una sensacions que ens fan menjar més del compte.
En Guasouski en prou feines va tastar res. (Ara, que veient la falera de la Jana, millor no menjar, no fos cas que ella l'increpés. Encara en sortiria mal parat)
Com tota femella amb mancança afectiva, la Jana va aprofitar per acostar-se al seu nou company de jardí. Li donava petonets als morrets, li tocava la poteta, se li apropava insinuant (tot el sensual que pot semblar una tortuga d'aigua....).
Quan el pobre Guasouski va agafar-li el gust a les tendres mostres suggerents de la Jana, ella es devia cansar (o això, o bé va veure que en Guasouski anava de cara el gra sense gens ni mica de preàmbuls, i això la va molestar) perquè va decidir anar justament a l'altra banda de la piscineta. La tortuga mascle, sense adonar-se que no era cap joc sexual per estimular la libido de ningú, va tornar a apropar-se a la seva "presa" amb una excitació envejable per qualsevol altre animal terrestre.
Potser per a la Jana, al igual que per a la resta de femelles de qualsevol espècie, l'estimulació pre-coital és més important que l'acte en sí. No creia que fos així, la veritat, pensava que aquest fenomen, només afectava a les dones humanes, i m’horroritza el fet de saber que si en un altra vida em toca ser un animal qualsevol, gat, gos, ànec, .... tortuga d’aigua, continuaré desitjant ser la part masculina de l’espècie, ja que ells no han de parir (o posar ous) i poden anar per feina sense que els calgui un “escalfament” anterior a un acte voluntari de passió incontrolable.
Em sembla que ahir en Guasouski es va quedar sense fer la cigarreta de “després”.
Bé per tu, Jana, tens la closca ben posada.

Ja tinc company

Finalment ha arribat un company al meu jardí.
La mama li deia Dina, fins que una estoneta més tard, i després de mirar-la molt, de sobte l'hi ha canviat el nom per Guasouski. Sort que se n'ha adonat.
És una tortuga jove, i sembla que té por. S'ha passat l'estona amagant-se entre les meves cames. Tan tranquila que jo estava!.....
Sé que la convivència és dura, però ho haurem d'intentar, i si no, el jardí és prou gran com per que no l'hagi de veure mai més!!!!!

S'han acabat les vacances

Bé, pel que sembla ja s'han acabat les vacances.

Ahir al vespre van arribar els de casa, el primer que va fer la meva "mare adoptiva" va ser emplenar-me la piscina i donar-me butifarra descongelada per menjar, això sí, abans però, em va regalar una bona estona de dolces paraules i mimos. Es veu que m'havia enyorat. Jo a ella també.

Suposo que a partir d'ara, tornaré a estar controlada com abans. Només arriba ja surt al jardí a veure on sóc, amb quí, com,...... no em deixa tranquila. Em sembla que això es diu "excès de proteccionisme". És una característica de la majoria dels humans envers als éssers estimats. Dic de la majoria, perquè n'hi ha que neixen sense aquest gen, i abandonen les seves cries, les maltracten o sencillament, "passen d'elles".

Nosaltres les tortugues també tenim carència afectiva, però la natura és savia, i ho va fer perquè no podem cuidar tots els nostres ous. Tenim massa a fer i massa perills que evitar com per poder estar pendents de la nostra prole.

Em va semblar que em va dir que em portaria un company o companya per tal que no em senti soleta. Jo no me'n sento de sola! Estic la mar de bé amb el meu jardí de 30 metres quadrats, decorat al meu gust, amb les meves amigues les formigues, els cucs, els cargols, les sargantanes i els ocells que em venen a visitar. No vull compartir la meva vida de soltera només perquè ella es pensi que em cal companyia! No sé per quins setze ous em volen aparellar, oh! i a sobre encara esperaran que tingui descendència..... doncs ho tenen clar!

Crec en la llibertat d'elecció. Sóc una tortuga de Florida lliure (això diu el meu DNI) i vull continuar així. No em tanco a res, però no vull que m'ho imposin, tal com encara es fa en moltes cultures humanes, on es planegen els casaments quan les nenes encara juguen amb nines. Les tortugues, al igual que les persones humanes, hem de tenir la llibertat de triar el nostre estat i no seguir els corrents socials que dicten normes arcaiques de fa mil anys.

Visca la revolució! (encara que sigui en un jardí de 30 m2)

Les vacances.

Això de les vacances, és un gran invent. De fet, no m'imagino quí devia tenir el temps suficient per invertar-se les vacances.

Al meu jardí, quasi tots els animals en fan.

N'hi ha com els cargols i jo mateixa, que portem la casa sobre. Anem on anem, sempre amb les nostres pertinences (no fos cas) Déu ser el sentit de la propietat, potser. No sé, no m'imagino marxar i no tenir la seguretat dels objetes coneguts, m'agrada portar la casa al damunt, m'agraden els meus llençols, que fan olor de platja de matinada, m'agrada tenir els meus llibres a mà, el botiquin (que per desgràcia tanta falta fa) m'agrada l'ordre, saber sempre què em trobaré, no tenir sopreses.

N'hi ha, com les baboses, que no porten cap casa, van a l'aventura..... de vegades els hi surt bé, però.... no sempre. Sento una mica d'enveja (sana, que consti)

Sempre que he intentat fer com elles i deslliurar-me de la meva closca després m'he arrepentit. Fa massa temps que està amb mi (la meva closca, vull dir) i no sabria ni moure'm sense ella.

Els ocells sí que ho fan bé, ara que.... em sembla que aquests sempre estan de vacances. Diuen que no, que el fet d'estar sempre volant i viatjant és una obligació i que no en gaudeixen com ho faria un altre animal. Potser tenen raó, potser fer sempre el mateix, al final avorreix, però a mi m'agradaria ser ocell. De fet, un cop, una gavina amiga meva, em va portar a conèixer món, sempre agafada al seu bec, ben fort. Van ser uns dies increíbles! Que bonic que es veia tot des d'allà dalt! El cor m'anava a cent, què dic a cent! a mil!!!!! pensava que em sortiria del cos, que s'obriria pas per la meva closca de tant fort com bategava. Però.... com tot, les tortugues estem fetes per viure a terra o a l'aigua, no per surcar els núvols en busca d'aventures. Una ja no té edat. Tinc un jardí que cuidar, uns animals a qui vigilar, una gespa que veure crèixer, i sobretot, una família que fa anys que em cuida i m'anyoraría si marxes.

Les vacances, les prefereixo amb la meva closca. Al meu jardí. Al meu món, tot i que també es pot sommiar i envejar als ocells que volen cel enllà en busca de noves platjes, noves palmeres i nous mars.